Optimus Template

El “Llibre de les bèsties” és la primera novel·la en prosa en llengua vulgar, que, a més, també és la primera que succeeix en un ciutat i el seu protagonista és un ciutadà. Aquesta obra no és un llibre adreçat a infants, ni un tractat de zoologia, sinó un tractat sobre el bon govern, segons els principis de conversió autèntica de cristians i infidels. Així, l’obra explica com el monarca ha de guardar-se dels mals consells i els homes falsos, i dóna un exemple, com a narració, al servei del redreçament ètic i moral dels homes.

Estructura. L’estructura de l’obra, que té 7 capítols, té alhora una història central i unes històries paral·leles. Aquestes són més reduïdes i donen suport a la central. Són els anomenats eiximpli, que provenen de la predicació sacerdotal, i tenen una clara intenció didàctica. Per això se’ns presenten a través d'un diàleg.

Com Plaerdemavida posà a Tirant en lo llit de la Princesa

 ”- L'esperança que tinc del vostre propi delit m'obliga en servir-vos, encara que conega que passe los límits la granea de ma culpa, emperó augmenta en mi l’ús de raó, coneixent sou mereixedor de tal premi. E perquè conegau ma benvolença, quant és lo desig que tinc de servir e honrar la senyoria vostra, en l'hora que l'Emperador volrà sopar, vostra mercè trobar-se deixe, lleixant a part los forts pensaments, car jo us promet de posar-vos en lo retret de ma senyora, i en la reposada nit pervenen los solaços a les persones enamoradas, ab doble poder combatent a la sol-licitud tenebrosa, on augmentarà vostre delit.

E estant en aquestes raons, l'Emperador, qui sabé que Tirant era a la cambra de la Duquessa, tramès per ell e torbarenlo de ses raons.
Com Tirant fon ab l'Emperador en lo consell, parlaren molt de la guerra e de les coses necessàries en aquella; e ja en aquella hora tots anaven vestits del que es pertanyia a guerra.

Com fon nit escura, Tirant vingué a la cambra de la Duquessa; e com l'Emperador sopava ab les dames, Plaerdemavida entrà per la cambra molt alegre e pres a Tirant per la mà e portà-se'n, lo qual anava vestit ab gipó de setí carmesí, ab manto abrigat e ab una espasa en la mà. E Plaerdemavida lo posà dins lo retret. E havia-hi una gran caixa ab un forat que hi havien fet perquè pogués alendar. Lo bany que allí tenien aparellat estava davant la caixa. Aprés que hagueren sopat, les dames dansaren ab los galants cavallers, e com veren que Tirant no hi era lleixaren-se de dansar, e l'Emperador se retragué en la sua cambra, e les donzelles se n'anaren e deixaren a la Princesa dins en lo seu retret, en aquell on Tirant estava, sola ab aquelles qui la tenien de servir. Plaerdemavida, en excusa de traure un drap de lli prim per al bany, obrí la caixa e deixàla un poc oberta e posà roba dessús perquè neguna de les altres no ho vessen. La Princesa es començà a despullar, e Plaerdemavida li parà lo siti que venia en dret que Tirant la podia molt ben veure. E com ella fon tota nua, Plaerdemavida pres una candela encesa per fer plaer a Tirant: mirava-li tota la sua persona e tot quant havia filat e deia-li:

- A la fe, senyora, si Tirant fos ací, si us tocava ab les sues mans així com jo faç, jo pens que ell ho estimaria més que si el faïen senyor del realme de França.

- No cregues tu això -dix la Princesa-, que més estimaria ell ésser rei que no tocar-me així com tu fas.

- Oh Tirant senyor, e on sou vós ara? ¿Com no sou ací prop perquè poguésseu veure e tocar la cosa que més amau en aquest món ni en l'altre? Mira, senyor Tirant, vet ací los cabells de la senyora Princesa; jo els bese en nom de tu, qui est dels cavallers del món lo millor. Vet ací los ulls e la boca: jo la bese per tu. Vet ací les sues cristal-lines mamelles, que tinc cascuna en sa mà: bese-les per tu: mira com són poquetes, dures, blanques e llises. Mira, Tirant vet aci lo seu ventre, les cuixes e lo secret. ¡Oh trista de mi, que si home fos, aci volria finir los meus darrers dies! Oh Tirant, on est tu ara? ¿Per què no véns a mi, puix tan piadosament te cride? Les mans de Tirant són dignes de tocar aci on jo toque, e altri no, car aquest és bocí que no es negu que no se'n volgués ofegar.

Tirant tot açò mirava, e prenia-hi lo major delit del món per la bona gràcia ab què Plaerdemavida ho raonava, e venienli de grans temptacions de voler eixir de la caixa.

Com hagueren estat així un poc burlant, la Princesa entrà en lo bany e dix a Plaerdemavida que es despullàs e que entràs dins lo bany ab ella.

- No ho faré sinó ab una condició.

- Quina serà? -dix la Princesa.

Respòs Plaerdemavida:

- Que comporteu que Tirant estiga una hora en lo vostre llit, e que vós hi siau.

- Calla, que est folla! -dix la Princesa.

- Senyora, feu-me tanta la mercè que em digau, si Tirant una nit venia ací, que neguna de nosaltres no ho sabés, e el trobàsseu al vostre costat, qué diríeu?

- Qué li tenia de dir?- dix la Princesa-. Pregar-lo hia que se n'anàs, e si anar no se'n volia, ans deliberaria de callar que ésser difamada.

- A la mia fe, senyora -dix Plaerdemavida-, així ho faria jo.

[...]

Lo bany acabat, portaren a la Princesa la col-lació, que fon d'un parell de perdius ab malvasia de Candia e aprés una dotzena d'ous ab sucre e ab canyella. Aprés se posà en lo llit per dormir.

La Viuda anà-se´n en la sua cambra ab les altres donzelles sinó dues qui dormien dins lo retret. Com totes foren adormides, Plaerdemavida llevà's del llit i en camisa tragué a Tirant de la caixa, e secretament lo féu despullar que neguna no ho sentís. E a Tirant tot lo cor, les mans e los peus li tremolaven.

- Quina cosa és aquesta? -dix Plaerdemavida-. No és home en lo món que sia animós en armes que no sia temerós entre dones. En les batalles no teniu temor de tots los hòmens del món, e ací tremolau per la vista d'una sola donzella. No temau cosa neguna, que jo seré tostemps ab vós e no me'n partiré.

- Per la fe que dec a Nostre Senyor Déu, jo seria més prest content d'entrar en lliça, en camp clos, a tota ultrança ab deu cavallers, que no cometre semblant acte.

E tostemps ella posant-li esforç e animant-lo, ell esforçà sa calitat. La donzella lo pres per la mà, i ell tot tremolant la seguí e dix:

- Donzella, la mia temor és de vergonya per l'extrem bé que vull a ma senyora. Més estimaria tomar-me'n que anar més avant, com pens que la majestat sua no té sentiment negú d'açò; e no és menys, com veurà així gran novitat, tota no s'altere en si, e jo desitge ans la mort que la vida que fer ofensa a sa majestat. Adquerir la volria ab amor més que no ab dolor; e com veig que ab tan gran desorde que la granea de ma benvolença, que ab il·lícites pràtiques l'haja de conquistar, lo meu voler ab lo vostre no és conforme. Per Déu e per mercè vos prec, virtuosa donzella, a vós plàcia que ens ne tomem, car jo delibere ans de perdre la cosa que he més amada e lo que tant he desitjat, que si faïa cosa que en res l'agreujàs. Encara me par molt gran càrrec, que ans d'haver errat sia ací vengut, que per tal defalt deuria jo ésser fet homeier de la mia persona. E no penseu, donzella, que jo per sola temor ho deixe, mas per l'extrema amor que a sa altesa porte. E com ella serà certa que jo tan prop li sia estat, e que per amor só estat de no enutjarla, en major compte m'ho pendrà d'inflnida amor.”

Font: http://www.xtec.cat/~lrius1/martorell/contenidor.htm (Text)