La lectura de poemes davant la tomba de Joan Maragall enceta els actes de celebració de l'Any Maragall
El segon diumenge del mes de febrer, cap a les dotze del migdia, poetes,escriptors i familiars del poeta Joan Maragall es troben davant la seva tomba del cementiri de Sant Gervasi per recitar o llegir alguns dels seus poemes. Aquest esdeveniment ja és tradició: es va començar a fer el 1924, quan van plantar un ametller al costat de la tomba fent referència al poema 'L'ametller florit'. Però enguany és especial, ja que marca el tret de sortida de l'Any Joan Maragall (2010-2011), que commemora els cent cinquanta anys de la naixença i els cent anys de la mort del poeta.
El Suprem torna a validar la filologia catalana a València
AVUI, 2 de febrer del 2010
La secció setena de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem (TS) ha rebutjat el recurs interposat per la Generalitat Valenciana contra una sentència del Tribunal Superior de Justícia de València (TSJCV) que determina la validesa del títol de filologia catalana per acreditar els coneixements de valencià en oposicions docents.
En valencià tenim la paraula rosa, substantiu que usem per a denominar la flor del roser però que també emprem per a denominar el gra de dacsa que, en fregir-lo, esclata fent un esclafit i prenent una forma que recorda una petita rosa blanca. La o de la paraula rosa es pronuncia ben oberta i la s, sonora.
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI (20 de setembre de 2008)
A l'agost es va celebrar a les Preses el Festival Internacional de Música i Dansa anomenat Ésdansa (és + dansa). L'inventor del nom hi va veure la forma verbal és i va creure que l'havia d'accentuar. A mi em sembla un cas molt clar d'ús extralimitat d'un recurs lingüístic. Quan veiem el cartell, no tenim més remei que pronunciar la paraula com a esdrúixola, i ens sona estranya; amb una mica de sort i barrinant barrinant, descobrim de què es tracta, la pronunciem plana i descansem...
Aquest tipus d'accent es va introduir per diferenciar paraules homògrafes que no són homòfones, o encara que ho siguin. Per exemple: bé (adverbi i nom) per diferenciar-lo de be ('anyell', amb e oberta), mà (nom, tònic) per diferenciar-lo de l'adjectiu ma (àton) o sòl 'terreny' per distingir-lo de l'astre (tots dos amb o oberta). Les gramàtiques en porten una seixantena de casos, si hi comptem les formes flexives com ara ós, óssa, óssos, ósses. Avui som molts els que trobem excessiva aquesta manera de fer: en un context determinat ¿qui confondrà mai el nom mà amb l'adjectiu (que d'altra banda, ja es troba en regressió definitiva davant la meva)? O bé, ¿és millor aquest remei que l'hipotètic mal?
El senyor Bernat, Red Thundercloud i els altres...
Joan-Lluís Lluís
Article publicat a la revista Presència (núm. 1.948) Enllaç
Quan el senyor Bernat morirà, ja ningú no parlarà català. Ho saben els lectors de Carles Casuajana i podria ser que fos profecia. El senyor Bernat és un personatge de ficció de L’últim home que parlava català (ed. Planeta). Quan morirà? I quan morirà, amb ell, la llengua catalana? Casajuana no ho diu però tot i sabent que encara caldrien unes quantes dècades, escenifica aquesta mort en un marc familiar als lectors d’avui; no s’inventa cap futur llunyà i així aquesta mort és encara més angoixant. Quan mor, el senyor Bernat té prop seu un professor americà que conviu amb ell per estudiar la llengua de l’últim parlant. I les últimes paraules de l’últim parlant seran «Au, au» per calmar la tristor del professor.
.jpg)
