|
Qüestionari sobre "Epíleg: los dos campanars", de Canigó, de J. Verdaguer [AMB RESPOSTES]
1. Aquest text, que és l'Epíleg de Canigó, és un elegia. Què volen dir les paraules epíleg i elegia? Quan va ser escrit aquest poema? Quin fet el motivà (usi aquest mapa dels viatges de Verdaguer)? Per què Verdaguer el va incloure en el poema Canigó?
a) Recapitulació, conclusió, d’un discurs, d’una obra dramàtica, d’un llibre.
b) Poema, sovint de to melancòlic causat per la pèrdua d’un ésser o per la nostàlgia de l’exili.
c) Va ser escrit el 1880.
d) La impressió que causà en Verdaguer la visió dels monestirs de St, Miquel de Cuixà i St. Martí del Canigó, abandonats i enderrocats.
2. En aquest poema hi ha tres veus. Esmenti els versos que corresponen a cadascuna d’aquestes veus. En aquest poema hi ha tres veus. Esmenti els versos que corresponen a cadascuna d’aquestes veus i a partir d’aquí estructuri el poema en parts?
a) la veu del narrador -> v. 1-42, 40-41, 103-116.
b) la veu del campanar de St. Miquel de Cuixà -> v. 42-45, 58-67, 81-102.
c) la veu del campanar de Martí de Canigó -> v. 46-56, 70-79.
d) Part I: v. 1-42 > preguntes i respostes sobre el passat dels monestirs.
e) Part II: v. 42-102 > diàleg entre els dos monestir.
f) Part III: v. 104-116 > conclusió: l’obra de Déu és per sobre de la dels homes.
3. Identifiqui els personatges històrics i els antropònims que s'hi mencionen? Situï aquests darrers sobre un mapa comarcal del Conflent.
a) Marcèvol (2): Priorat, fundat abans de 1142, al nord de Vinçà, a Arboçols, al Conflent.
b) Serrabona (2): Priorat del Rosselló, al sud d’illa del Riberal, a Bula d’Amunt, fundat el 1008.
c) Sant Miquel de Cuixà (2): Monestir benedictí de la vall del Conflent, al sud de Prada, fundat el 879 per l’arxiprest Protasi. L’abat Oliba féu construir dos campanars llombards, un dels qual s’ensorrà el 1839; el claustre, del s. XII, tot i que va ser expoliat parcialment per un nord-americà (és a The Cloisters, Nova York, i a Toledo, Ohio), es manté gràcies a l’acció del bisbe Juli Corsalade, que en salvà el que quedava i restaurà tot el conjunt (l’altar major arribà a formar la base d’un balcó d’un edifici de Prada de Conflent). El 1790 hi quedàvem tres monjos, el 1793 fou saquejada i el 1835 s’esfondrà el sostre de l’església. El 1919 hi tornaren a viure monjos, el 1938 s’inicià la restauració sota les ordres de Puig i Cadafalch i el 1965 s’hi establiren monjos benedictins de Montserrat.
d) Sant Martí del Canigó (3): monestir benedictí, fundat pel comte de Cerdanya, Guifré II, entre 1001 i 1007, sota la jurisdicció de l’abat Oliba i consagrat pel bisbe d’Elna. El 1035 s’hi retirà el mateix comte, que hi morí i hi fou enterrat el 1050. El campanar és de planta quadrada, amb cinc pisos, consagrat el 1026. El 1779 fou abandonat. El 1895 el bisbe Carselade conegué Verdaguer i quatre anys més tard s’inicià la crida a tots els catalans per restaurar el monestir. Les obres començaren el 1903 i continuaren fins 1932, quan el bisbe d’Elna morí i s’hi féu enterrar.
e) Ursèol (11): duc de Venècia que, seguint el consell de Romuald, es va fer monjo de St. Miquel de Cuixà, on hi morí el 988, després de viure-hi deu anys.
f) Romualdo (12): Sant que visquè a Cuixà (978-988), seguidor de Garí.
g) Garí (12): personatge llegendari, abat de Sant Miquel de Cuixà (965-998), que procedia de Cluny
h) Canigó (25): cim del Pirineu (2784 m).
i) Conflent (32): comarca de la vall del riu Tet, quer té com a capital Prada.
j) Sant Martí del Canigó (42): Monestir proper a la muntanya del mateix nom
k) Codalet (51): vila del Conflent, situat al mateix terme que hi ha St. Miquel de Cuixà.
l) Prada (51): capital del Conflent.
m) Comte de Rià (64): Guifré II de Cerdanya, germà de Bernat I de Basalú (dit Tallaferro, a Canigó); Rià és una població al sud de Prada.
n) Matusalem (77): personatge bíblic (969 anys)
o) Goliat (78): personatge bíblic, gegant dels filisteus que va sotmetre els israelites i que fou vençut per David amb un pedra llaçada amb una fona.
4. Busqui informació sobre el massís del Canigó i situï’l en una comarca del mapa dels Països Catalans.
 Massís orogràfic dels Pirineus, el més oriental dels que depassen els 2 000 m. Dins el sòcol d'esquists paleozoics empastats de granit fins a una profunditat de milers de metres, es dreça a l'angle NE de la zona axial damunt les planes del Conflent i el Rosselló, d'una banda, del Vallespir i de l'Alt Empordà, de l'altra. Els materials foren afaiçonats en una plana d'erosió damunt la qual actuà el glacialisme quaternari amb llengües glacials que davallaven fins als 1 700-1 600 m, l'acció de les quals és en part continuada per les grans esllavissades que s'originen en èpoques de pluges intenses, del cantó del Vallespir. La carena principal, arrodonida, de llicorelles, s'orienta de SW (collada Verda, 2 282 m) a NE (puig de l'Estela, 1 789 m) i comprèn el pla Guillem, pla d'erosió a uns 2 300 m, el Bocacerç (2 282 m), el pic de Sethomes (2 661 m), el de Tretzevents (2 763 m), que enllaça directament amb la pica del Canigó (2 785 m) —cim del massís—, la serra de Rocnegre (2 763 m), el puig de Pèl de Ca (2 495 m) i el puig de l'Estela. Al NW, el pic de Gasamir (2 422 m) i el Barbet (2 489 m) flanquegen la pica principal, però els seus contraforts inclouen fins el pic de Tres Esteles (2 096 m), al NW, i fins la Serravernet (1 699 m) i la Soca (1 621 m), al SE. Climàticament el Canigó participa de l'illot de pluviositat del Pirineu oriental. Els vents de pluja procedeixen en general del N-NE; per això la precipitació anual als Cortalets (a 2 200 m, al NE de la pica del Canigó) de 1 446,3 mm, o la de Vallmanya (a 870 m, a l'E) de 1 416 mm, o la de Tronquissers (a 1 600 m, al SE) de 1 319,9 mm, és molt més alta que la de Sant Martí del Canigó (a 1 030 m, a l'W), de 813,8 mm. D'aquí ve l'abundància d'aigües que s'escorren per les llicorelles o els granits: les rieres de Rojà i de Taurinyà i els rius de Cadí, de Llec, de Llentillà i del Bulès drenen cap a la Tet; el riu de la Comalada i el riu Ferrer, engruixit amb el de Leca, van a parar al Tec. Aquests corrents d'aigua, alimentats per un tènue casquet de neus persistents, combinats amb temperatures baixes (mitjana de gener fins a -5°C i mitjana de juliol poc superior a 10°C) i uns sòls impermeables, originen una clisèrie força completa: a uns 400 m alt l'alzinar passa de mediterrani a muntanyenc; a uns 650 m, al domini del roure martinenc; per damunt dels 1 000 m, comença la fageda, que als 1 600 m cedeix el pas a les pinedes de pi negre, damunt les quals, a uns 2 300 m, dominen els pasturatges alpins de festuca fins al nivell subnival (vers els 2 700 m).
L'establiment humà ja hi ha estat important d'ençà de l'època romana; hi ha, a més, vestigis de cultura megalítica. Els mitjans de vida pirinencs (explotació forestal, pastures; hortes, pereres i pomeres a la vall de Saorra, aigües termals a Vernet) han trobat un complement en l'explotació del subsòl, sobretot pel que fa al mineral de ferro. Una aurèola metamòrfica enlairada entre 900 i 1 200 m alt ha estat explotada aprofitant els queixals que hi obre la xarxa hidrogràfica. Més que oligist hom hi troba limonita i magnetita; a partir del s XVII havia estat intensificada l'explotació, que assolí el màxim el 1960 (unes 300 000 tones), però plegà bruscament el 1963 per decisió de les societats franceses explotadores (excepte els jaciments de Vallestàvia i d'Avetera, en activitat encara el 1969).
5. Excepte l'epíleg, la narració de Canigó se situa al voltant de l'any 1000. A quina època té lloc el diàleg entre els dos campanars? Raoni la resposta.
a) Cal situar-la cap a finals del segle XIX, quan J. Verdaguer visità la zona. Ho podem comprovar per l'estat d'abandó dels monestirs, perquè no hi ha monjos (vv. 44-55) i perquè han passat nou-cents des l'època esplendorosa (v. 76).
6. Què evoca la veu del narrador amb les preguntes de les tres primeres estrofes?
a) Ens ofereix una visió nostàlgica del passat, situat al segle XI, pròpia dels ideals romàntics catalans, de l’època en què aquests monestirs van ser fundats i eren plens d’una vida que ja no hi és.
7. Com a resposta a les preguntes anteriors, què hi veu aquesta veu poètica, en les quatre següents estrofes? Quins són els dos monjos que queden al territori?
a) Que de la vida que hi havia hagut en l’època de plenitud, la medieval, ja no en queda res, més que els campanars dels dos monestirs, que semblen gegant, sentinelles.
8. Qui intervé en el diàleg central del poema? Quina és la seva veu? Quin és l’estat dels dos interlocutors? De què es lamenten? Com veuen el seu futur?
a) Els dos campanars de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó.
b) És una veu de les campanes.
c) Després de 900 anys de vida, han estat abandonats pels homes (monjos).
d) Que res fa pensar que els homes tornaran i que la seva mort és segura.
e) Sense esperança.
9. Com hi és vista la naturalesa?
a) Verdaguer li atorga vida i qualitats humanes
b) S'estableix un lligam entre natura, antropormorfitzada i deïficada, i la terra catalana. I en ella s'hi situen les essències patriòtico-religioses, ja que és obra de Déu, no dels homes.
10. Què és el monument de Déu? Com és presentat per Verdaguer?
a) La natura mateixa i concretament el Pirineu, eix vertebrador de la pàtria catalana.
b) Com una obra indestructible, perquè és obra de Déu.
11. Formuli amb una oració quin és el tema de la composició.
a) Les febleses de l’obra humana donen la veritable significació de l’obra de Déu, i la construcció de la pàtria catalana s’ha de fer sobre aquesta base.
12. Faci la mesura mètrica i digui quin estrofisme hi ha en aquests versos.
a) Quintets de versos decasíl·labs, sense cesura.
b)
13. Citi un exemple de les següents figures retòriques: hipèrbaton, personificació, comparació, metàfora.
a) Tota la personificació dels dos campanars. Altres versos: 12, 17, 18, 20, 26, 31.
b)
14. Quin tòpic literari es fa present en el poema?
a) Ubi sunt: nostàlgia d’allò perdut. |
)