Optimus Template

 

 

 

 

·         S’ha de realitzar una portada, tot seguint les següents indicacions:

 

a)     Ha de contenir algun dibuix o fotografia; s’hi poden usar colors.

b)     A mitja pàgina: el títol del treball (Borís, de Jaap ter Haar).

c)      Part inferior, a la dreta:

 

 

 

1.           Fitxa bibliogràfica.

 

·           Faci la fitxa bibliogràfica, segons el model treballat a classe en cursos anteriors.

 

1.1         Sinopsi o argument.

 

·           Elabori la sinopsi o argument de l’obra (una redacció d'un text de 15 a 30 línies; cal que vagi prenent apunts a mida que llegeixi i posteriorment elabori aquesta redacció en forma de resum).

 

·           L’ha d’ajudar a fer aquesta activitat respondre aquest qüestionari que també realitzar.

 

 

1.2         Tema.

 

·           Respongui aquesta pregunta: quin és el fet essencial a l’entorn del qual es desenvolupa tota la narració?

·           Defineixi el tema de l’obra, és a dir, del possible missatge que vol transmetre l'autor (una o dues frase són suficients).

1.3         Personatges.

 

·           Faci una llista dels personatges amb les seves característiques físiques i de caràcter.

·           Digui, a més, si són personatges principals, secundaris o antagonistes.

 

1.4         Espai físic.

 

·           Descrigui l’espai físic on passa l'acció (localització, ambient, característiques, condicions...).

 

1.5       Temps.

 

·           Defineixi el temps intern.

·           El context històric de l’obra: el setge real de Leningrad (1941-1943).

 

1.5.1       Llegeixi l’Annex I (Biografia de Montserrat Roig).

1.5.2       Llegeixi l’Annex II (Fragments de L’agulla daurada, de Montserrat Roig [“Abans del setge” i “El setge”; p. 158-159, p. 161-163, p. 179-192]). Citi tres exemples de la dura vida que duien els habitants de Leningrad en el context en què se situa la novel·la. Quines escenes li semblem més crues i dramàtiques, les reals o les de les de Borís? Per què creu que és així?

1.5.3       Busqui a través d’Internet, o d’altres mitjans, mapes que situïn Leningrad durant la II Guerra Mundial i redacti una breu descripció del que s’hi representa.

1.5.4       Quin fet decisiu va permetre sobreviure els habitants de Leningrad? Relacioni aquest fet històric amb algun aspecte de la novel·la que afecta el protagonista.

1.5.5       Triï dues fotografies del Dossier i faci un comentari del que hi veu. Si són fets que també es descriuen a la novel·la, diguin la pàgina.

1.5.6       Busqui a Internet enregistraments audiovisuals que expliquin els fets en què es basen els fets narrats en l’obra de Jaap ter Haar, Borís.

1.5.7       Escolti la 7a. Simfonia de Dimitri Xostakóvitx [trobarà un arxiu sonor a www.esca.cat] i llegeixi els fragments escollits d’Alberto Sanpablo i de L’agulla daurada, de Montserrat Roig (Annex III, p. 117-120). Quina relació detecta entre la 7a. Simfonia de Dimitri Xostakóvitx i la novel·la Borís?

 

I. Allegreto.

II. Moderato.

III. Adagio.

IV. Allegro non tropo.

 

1.5.8       Intenti expressar amb paraules què ha sentit mentre escoltava aquesta simfonia (i alhora llegia Borís).

1.5.9       La música ens alimenta d’alguna manera? Raoni la seva resposta.

 

1.6         Punt de vista.

 

·           Defineixi el punt de vista a partir del següent qüestionari i digui quin tipus de narrador té l’obra: central, perifèric, testimonial, omniscient.

 

1.6.1       El narrador té relació amb l’obra?

1.6.2       Hi té algun interès?

1.6.3       És un personatge o no l’obra?

1.6.4       Quina persona verbal usa per referir-se al protagonista principal de l’obra?

1.6.5       Què pot explicar aquest narrador dels personatges (tot, només una part)?

1.6.6       Quina mena de narrador té l’obra?

 

1.7         Opinió personal.

 

·           Emeti l’opinió personal en relació a l’obra.

 

1.7.1       Per què li ha agradat, o no, l'obra?

1.7.2       Expliqui una raó per la qual recomanaria el llibre.

1.7.3       Creï un eslògan que en faciliti la venda i la lectura.

1.7.4       Compari-la amb alguna obra llegida anteriorment.

1.7.5       Digui si voldria llegir més obres d’aquest mateix estil i per què?

 

1.8         Text de promoció.

 

·           Elabori un breu text de promoció del llibre per tal d’incitar a la seva lectura (2.000 caràcters).

 

 

 

 

·         FEUCHTNER, Bernd. Dimitri Shostakóvich y el arte amordazado por la autoridad identidad artística y represión política. Ed. Turner. Madrid, 2004.

·         MEYER, Krisztof. Shostakovich. Su vida, su obra, su època. Alianza Ed. Madrid. 1997.

·         ROBINSON, Harlow. [Text de la carpeta de] 7a. simfonia, de D. Shostakovitx. Dorian recordings. 1992.

·         ROIG, Montserrat. L’agulla daurada. Ed 62. Barcelona. 1987.

·         SANPABLO, Alberto. La llibertat encadenada. Dimitri Xostakóvitx. L’Auditori (Quaderns de l’Auditori, 1). Barcelona 2005. 57 pàgs.

 

 

 

 

·         D. Xostakóvitx. 7a. simfonia. Dallas Symphony Orchestra. Dorian recordings. 1992.

·         D. Xostakóvitx. The Symphonies (CD 6). Cocertgebouw Orchestra / London Philarmonic Orchestra. London.

 

 

 

·         “El setge de la ciutat. Leningrad a la II Guerra Mundial”. Arte (2003).

 

 

 

 

Montserrat Roig va néixer a Barcelona el 1946. Era filla d’un escriptor i advocat, cosa que li va permetre viure des de molt petita en contacte amb la literatura. Després dels estudis secundaris va entrar a l'escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. En aquella època ja llegia autors com Manuel de Pedrolo, Bertold Brecht, Narcís Oller, Friedrich Dürrenmatt o Rosselló-Pòrcel. Va estudiar Filosofia i Lletres, a la Universitat de Barcelona, i va participar en la Caputxinada de 1966, moviment de protesta de diversos intel·lectuals contra la manca de llibertats que imposava el Franquisme. En aquell any es casa, amb vint anys, però el matrimoni dura només tres anys.

 

Treballà en diferents feines editorials, entre les quals destaca la confecció de la primera etapa de la Gran Enciclopèdia Catalana. Té el primer fill. En aquesta etapa guanyà els primers premis literaris com el dels Jocs Florals de Caracas, el de Sant Adrià i el de reportatges de Serra d'Or per a escriptors joves. Obtingué el premi Recull i, amb la narració guanyadora, i un altre aplec escrit posteriorment li concedeixen el Víctor Català (1970), que li obrí les portes a l'edició comercial. Es confessava admiradora de l'escriptora Mercè Rodoreda, a qui considerava la seva "mestra", i manifestà en algunes entrevistes que l'únic que l'havia fet sentir "realitzada com a dona" havia estat tenir dos fills i dedicar-se a escriure. La seva intenció de dedicar-se professionalment a la literatura li féu alternar la narrativa amb l'assaig, la biografia, la crònica, el periodisme, tant escrit com audiovisual, sense oblidar el teatre. Féu alguns viatges becats, en un dels quals, escrigué la crònica L'agulla daurada (1985), sobre el setge de Leningrad a la Segona Guerra Mundial. Abans havia estat també a Anglaterra, com a lectora de llengua espanyola a la Universitat de Bristol (1973-74), i després a Escòcia, com a professora visitant a Glasgow, a la Universitat d'Strathclyde (1983). Des de molt aviat va tenir una idea clara del que per ella és la literatura i, concretament, la novel·la, gènere en el qual creà obres com Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres, que guanya el premi Sant Jordi 1976, L'hora violeta (1980), L'òpera quotidiana (1985), La veu melodiosa (1987).

 

 

 

 

 

 

“Abans que els nazis ataquessin per sorpresa l'URSS la matinada del 21 al 22 de juny de 1941 -malgrat les advertències que els feia l'espia Sorge des del Japó-, els habitants de Leningrad no pensaven que la guerra fos possible. Hi havia el pacte germano-soviètic i, a més, utilitzaven l'inevitable ressort psicològic dels qui estan tips de patir i no volen pensar en més desastres. Els soviètics havien passat per tota mena de proves des de la Revolució d'Octubre i començaren a veure's les orelles després de terribles temps de fam i d'inesta­bilitat. Els vells no volien recordar les cartilles de racio­nament, els aparadors buits i les eternes cues per a com­prar pa. Els anys de la guerra civil es començaven a esborrar de la memòria immediata. Els joves ballaven tangos i s'entusiasmaven pel jazz. És clar que havien vist ferits i congelats que retornaven de Finlàndia, du­rant la curta “guerra d'hivern”, però Leningrad s'havia proposat d'oblidar. Abans del juny de 1941, era una ciu­tat amb projectes. I els seus habitants vivien entre el tedi, la rutina i petits pessics d'imaginació. Com passa sempre en temps de pau. I així era la vida de Piotr Arse­nievitx Romanovski, tal com ho relata a les cartes que adreçà a la seva antiga amiga Ranova:

 

 

27 de gener de 1941, Leningrad.

 

‘El 1939 vaig tenir un atac de cor que ha destruït el meu organisme. Des de fa dos anys visc sota un rigorós control mèdic. Tinc quatre filles: Kira, de disset anys, Svetlana, de quinze, Rogneda, que en té catorze, i la pe­tita, Anna, de cinc anys. No tenen mare, es va morir.’

 

28 de febrer de 1941, Leningrad.

 

‘Kira, la gran, ha acabat la desena classe. Va estu­diar amb una mitjana de quatre notables. De literatura no va pas malament. En acabar l'escola vol treballar. Svetlana farà demà passat setze anys. És a la novena classe. No és que sigui molt llesta, però té una gran te­nacitat. Es dedica a les activitats socials. Tocava el pia­no, però, malgrat la seva obstinació, ho ha deixat perquè no té aptituds. I no vol ser una mediocre diletant. Rog­neda farà quinze anys l'octubre. Juga millor als escacs que les grans, però ho ha abandonat després de perdre unes quantes partides amb nois de la seva classe. Està molt interessada pel "tema de l'amor". Ha llegit tot Tur­guénev. La més petita, l'Anna, tindrà sis anys l'octubre vinent. És clavada a la seva mare: comunicativa, bellu­gadissa, imaginativa i una indomable entremaliada. En­cara no sap llegir ni escriure, però coneix de cor totes les lletres. Dibuixa molt bé i esquia perfectament. Sap col·locar totes les peces dels escacs.’

(p. 158-159)

 

 “El 8 de setembre de 1941, els nazis ja són a Stxlis­selburg (des de 1944, Petrokrepost), la famosa “ciutat­ clau”, anomenada així per Pere I després de reconque­rir-la dels suecs. [...]”

 

“Els defensors de la vella fortalesa Oreixek (nou pe­tita) de l'antiga Stxlisselburg, van resistir-hi durant dis­set mesos i aconseguiren d'establir un estretíssim corre­dor a la banda nord del Neva, d'uns cent quilòmetres, que unia Leningrad amb el Ilac Ladoga. Els nazis i els finesos, doncs, no aconseguiren de trobar-se a l'istme de Carèlia, però començava la Història del setge de Lenin­grad. Una epopeia medieval per a una ciutat moderna.”

 

“Uns dies abans de la presa de Stxlisselburg, l’1 de setembre, els nazis ja eren a quatre quilòmetres de la fàbrica Kirov, al sud-oest de Leningrad, i els seus habi­tants començaren a morir sota l'artilleria alemanya. ­El 8 de setembre era el primer dia del setge. Havien quedat atrapades a la ciutat dos milions quatre-centes quaranta-quatre mil persones. Entre les quals tota la fa­mília Romanovski.”

 

“El dia 9 de setembre, Rogneda, de quinze anys, entrà a formar part del batalló del Komsomol contra in­cendis. Al cap de sis dies, el 15 de setembre, Piotr Arse­nievitx va escriure a la seva amiga Ielena Alexandrovna Ranova:

 

‘Vivim en circumstàncies extraordinàries. Lenin­grad ha esdevingut el front. Les sirenes no paren d'ad­vertir-nos que s'acosten els Junkers i els Jenkels. Els nostres falcons, amb un zum-zum enèrgic i tremolós, sobrevolen la ciutat i lluiten en un combat cos a cos contra els corbs alemanys. L'Anna està neguitosa. A la nit, mentre espetarreguen els antiaeris, correm pel car­rer fins al refugi. Kira treballa a l'escola de xofers. Hi viu i tot. D'aquí a dos mesos ja conduirà camions. Svet­lana i Rogneda van d'un cantó a l'altre a la recerca d'a­liments. Ahir, les noies i jo vam col·locar tot de taulons davant de les finestres. Es va trencar un vidre, i això que, segons sembla, l'ona expansiva venia de molt lluny.’

 

      

 

“El 23 de setembre es féu de dia en una matinada clara i silenciosa. La sirena -que havia de sonar onze vegades- va despertar tota la família Romanovski amb un so estrident de trompeta que desafina. L'Anna s'en­fadà, perquè no parava de córrer entre la casa i el re­fugi. Havia arribat el fred i els Romanovski esperaven que, com sempre, l'hivern rus espantaria l'enemic. AI cap de dos dies, la petita Anna feia sis anys. E1 seu pare trobà que, en tres mesos de guerra, s'havia fet terrible­ment gran. El dia 20 de novembre va ser decretada la cinquena reducció de les racions de pa. Leningrad es moria de fam. Els obrers rebien una llesca de 250 grams, la resta de 125. D'un pa que tenia un cinquanta per cent de sègol defectuós. Els altres ingredients eren: pinyola, malta, cel·lulosa, segó, farina de soja i pols de tapisseria.”

 

 

        

 

 

 

“El 15 de desembre de 1941, Romanovski va escriure a la Ranova:

 

‘Repetim adesiara una sola frase: ‘tot ens manca’. Fa temps que ja no surto al carrer. El cor no m'ho permet. Se'm glacen les mans quan escric. He ser­rat dues taules per a l'estufa. A la nit, que ara comença cap a les tres de la tarda, m'hi veig amb un petit llum que jo mateix m'he construït. Les nenes carretegen cons­tantment aigua del riu Fontanka fins a casa i, en acabat, se'n van al menjador del comitè d'esport, on els donen uns bidons de sopa aigualida. S'hi passen hores, a la cua, amb aquest fred i damunt la neu flonja. L'Anna passeja per casa amb un abric d'entretemps í sotja el cel per veure què fan els nostres avions. ‘Que els clavin fort!’, crida. No vol que li donem més pa del que li per­toca, ho vigila escrupolosament.’

 

“EI dia 21 de març de 1942, Piotr Arsenievitx Roma­novski ja no era a Leningrad. Escrivia a l'amiga dels Urals des d'un lloc de l'evacuació:

 

‘Ara sóc a la clínica ferroviària de la ciutat d'Ale­xandrov. Estic molt feble. A causa de la malaltia, em van evacuar en un convoi especial, però m'han baixat en aquesta estació perquè em trobo molt malament.

 

‘A Leningrad va passar una desgràcia amb la meva família: el deu de gener va morir la Svetlana, el catorze el meu daurat i petit sol, l'Anna, el vint-i-dos la Rogne­da, i el vint-i-cinc la Kira. M'he quedat sol. Per què jo sóc viu? Per què? No ho entenc.’

(p. 161-163)

 

       

 

     

 

   

 

   

 

 

 

 

 

 

Durada: 72 minuts. Composició: 1941. Estrena: 5 de març de 1942, Kuibixev. Estrena a Leningrad: 9 d’agost de 1942.

 

 

 

1. Allegretto. 2. Moderato (poco allegretto). 3. Adagio. 4. Allegretto

 

 

 

 

“Es pràcticament impossible parlar de les simfonies núm. 7 i núm. 8 [de D. Xostakóvitx] per separat. El 1939 el pacte Molotov-von Ribbentrop havia segellat la no-agressió entre Alemanya i la Unió Soviètica, però tothom imaginava que la invasió ale­manya es produiria malgrat tot, excepte Stalin, el qual va seguir amb les pur­gues internes, fins i tot dintre de l'exèrcit, on va assassinar gairebé tots els ofi­cials amb experiència. Quan el 1941 Alemanya decideix ocupar l'antiga Rússia, Stalin no va ordenar abatre els avions enemics ni organitzar la resistència fins passats molts dies del primer atac. Segons alguns historiadors, el dictador no gosava creure el que passava. Aquesta estranya circumstància i el fet que l'e­nemic més gran de Rússia era el mateix Stalin havien deixat les ciutats soviètiques en gran desavantatge respecte a l’exèrcit alemany.

 

El setge de Leningrad, la resistència del poble rus contra l'atac despietat de la Wehrmacht i la Luftwaffe al llarg de mes de nou-cents dies, del 1941 al 1944, van produir mes d'un milió de morts en unes condicions terribles de fred, de fam i de terror.

 

En aquest context, Xostakóvitx va escriure la Simfonia núm. 7, en do major, op. 60, «Leningrad», i la Simfonia núm. 8, en do menor, op. 65. La Setena aconsegueix trobar un coratge especial de denúncia dels feixismes, de clam colèric contra la bogeria humana, mentre la Vuitena s'enfonsa en una tris­tor indescriptible, s'abandona a un plor completament desconsolat.

 

[...]

 

A propòsit de la Simfonia núm. 7, «Leningrad», el fill Maksim va transcriu­re les paraules del pare sobre I'obra: "Vaig començar-la durant el període ante­rior a la guerra, inspirat per la tragèdia de la nació. Hi havia forces demoníaques molt negatives, tant a Alemanya com a I'URSS. L'URSS tenia els seu propi fei­xisme i el seu propi Hitler." Aquesta idea la corroborava Lev Lebedinski, amic i col·laborador de Xostakóvitx durant molts anys: "La simfonia «Leningrad» es va planejar molt abans de l'atac de Hitler a I'URSS el 1941. El tema de la famosa marxa del primer moviment va ser concebut per Xostakóvitx com ‘el tema de Stalin' (tots els que érem propers al compositor ho sabíem). Després del comença­ment de la guerra el batejaria com 'el tema de Hitler' i, finalment, en publicar la simfonia, va aparèixer com el Tema del diable.”

 

Alberto SANPABLO. La llibertat encadenada. Dimitri Xostakóvitx

 

(p. 29 i 18).

 

 

 “El 9 d'agost, les aranyes del sostre resplendien; amb les llàgrimes polides que dringaven. Tot a la Filharmònica era un esclat de llum i d'alegria. Hi tocaven per primera vegada la Setena Simfonia que Xostakóvitx havia dedicat al Leningrad bloquejat.

 

 

Xostakóvitx començà a compondre la Setena Simfo­nia durant els primers dies del setge. De tant en tant, escrivia damunt la partitura dues inicials en majúscula: VT, que en rus signifiquen “alarma aèria”. Aleshores dei­xava les notes de l’allegretto de la primera part i pujava a les teulades per apagar les bombes incendiàries. L'es­clat dels projectils, l’estrèpit de les bombes, la claror dels incendis i el fum negre i dens que s'enlairava cap al cel, un cel roig i desfibrat, devien inspirar-li la com­posició contra la mort.

 

Va acabar la primera part de la Setena Simfonia el dimecres, 3 de novembre de 1941, quan el bloqueig ma­segava la ciutat. El dimarts 16 de novembre va parlar a la ràdio i s'adreçà a tot el país: «Us parlo des de Le­ningrad, a les mateixes portes de la nostra ciutat hi ha ferotges combats contra l’enemic, que malda per entrar. Des de les places i els carrers sentim el brogit dels canons. Us parlo, dones, des del front...» I, tot seguit, explicà com avançava la simfonia.

 

Xostakóvitx no volia anar-se'n. No ho va fer fins que no li ho ordenaren de manera peremptòria. El 5 de març de 1942 estrenà la simfonia a Kibixev. Els habi­tants de Leningrad escoltaren els primers acords. Des de la ciutat del Volga els arribava la plasmació musical del seu sofriment. Un allegretto suau, gairebé joiós, que va prenent forca èpica, un adagio de reflexió, introspec­tiu, i un allegro non troppo que es revolta, enèrgic i impetuós. Els entesos diuen que no és la millor com­posició del músic, però el que és segur és que expressa, alhora, l’ànsia de sobreviure a la vesania i la recerca del goig de viure.

 

 

 

 

Tota la ciutat que encara respirava escoltà en silenci la simfonia que havia nascut directament de les entra­nyes del seu dolor. Una música que es desbordava com les aigües del Neva, tan fúnebre com les execucions a la fortalesa de Pere i Pau, poderosa com El cavaller de bronze, closa com els carrers de Dostoievski, i harmo­niosa com l’enllaç dins de l’horitzó, entre el cel i el riu de Leningrad.

 

ROIG, Montserrat. L’agulla daurada.

 

(p. 117-120)