|
El senyor Bernat, Red Thundercloud i els altres...
Joan-Lluís Lluís
Article publicat a la revista Presència (núm. 1.948) Enllaç
 Quan el senyor Bernat morirà, ja ningú no parlarà català. Ho saben els lectors de Carles Casuajana i podria ser que fos profecia. El senyor Bernat és un personatge de ficció de L’últim home que parlava català (ed. Planeta). Quan morirà? I quan morirà, amb ell, la llengua catalana? Casajuana no ho diu però tot i sabent que encara caldrien unes quantes dècades, escenifica aquesta mort en un marc familiar als lectors d’avui; no s’inventa cap futur llunyà i així aquesta mort és encara més angoixant. Quan mor, el senyor Bernat té prop seu un professor americà que conviu amb ell per estudiar la llengua de l’últim parlant. I les últimes paraules de l’últim parlant seran «Au, au» per calmar la tristor del professor.
El narrador de la novel·la diu que cal tractar aquesta mort com una investigació policíaca: «Hi ha un mort, el català, un detectiu, el professor Rosenfeld, i un testimoni, el vell». I l’assassí? Casajuana hi posa més aviat còmplices d’assassinat: els catalans mateixos i, en particular una «classe dirigent que no va ser capaç d’aixecar un estat, una burgesia panxacontenta i victimista que es va estimar més ser cua del lleó esdentegat de Madrid que cap d’un ratolí català que, a Europa, hauria pogut fer un paper tan digne com el danès o el txec». En definitiva, relliga la mort del català a «la derrota definitiva d’un país que mai no va tenir el coratge d’apostar-se tot sencer a l’aventura de ser ell mateix». Com ho deia Píndar en temps antics: «Esdevén allò que ets». O fes la viu-viu. O desapareix. Per esdevenir allò que som, què ens manca? Un estat, evidentment. És un axioma gairebé universal: tenir un estat propi és una condició necessària, tot i que no suficient, per assegurar la supervivència d’una llengua. I molt més en temps de globalització. Mentrestant els estats existents, als quals, amb algunes comptades excepcions (Suïssa, Índia) no agrada gens la diversitat lingüística, treballen oficialment o subterràniament a uniformitzar el paisatge en favor de la llengua d’estat. Amb hostilitat declarada, desídia o falsa amistat.
Els catalans podem decidir, encara, quin serà el futur de la llengua. Si deixem que els altres decideixin per nosaltres la profecia es farà realitat i en morir algun senyor Bernat també morirà el català. Valgui doncs aquesta crònica com a homenatge no al senyor Bernat, que cal esperar que no existeixi mai, si no als senyors Bernats d’arreu del món, que han tingut la sort molt relativa de deixar el seu nom lligat a la desaparició d’una llengua. Tantes altres llengües han mort i moren sense fer soroll ni deixar cap rastre enlloc. Homenatge doncs a Red Thundercloud, mort el 1986, que va ser l’últim parlant de catawba, una llengua sioux; a Arthur Bennett (mort el 1972), últim parlant de mbabaram (Austràlia); a Armand Lunel (1977), últim parlant de judeo-provençal; a Tevfik Esenç (1992), últim parlant d’ubyck (Turquia) ; a Tuone Udaina (1898), última parlant de dàlmata (Monte Negro); a Marie Smith Jones (2008), última parlant d’eyak (Alaska); a Walter Sutherland (1850), últim parlant de norn (Escandinàvia); a Klavdiya Plotnikova (1989), última parlant de kamassià (Sibèria); a Cristina Calderón, última parlant de yaghan (Terra de Foc) que, pel que sembla, encara és viva i no té ningú amb qui compartir els seus mots. A tots, adéu-siau i que la pell d’aquells que pensen que la mort de les vostres llengües és un bé es cobreixi de pústules pudoses.
http://quiosc.elpunt.cat/Quiosc.php?do=mostrarHemeroteca&url_edicions=Quiosc.php?Fdo=mostrarHemeroteca&edicio_id=15&data=2009-06-26&pagina_actual=21
|
